Realment és una pel·lícula que presta molt a ser comentada, després de veure-la et vénen moltes ganes de compartir i d'escoltar el que han percebut les altres persones. Vam comptar amb la presència d'una persona moderadora amb molts coneixements sobre la temàtica i va ser un plaer poder escoltar-la i aprendre, també hi va haver intervencions dels assistents molt interessants que em van semblar de gran riquesa pel nostre aprenentatge com a futurs i futures educadors i educadores socials.
La pel·lícula ens parla del funcionament dels manicomis durant els anys 60 i com aquests són "fàbriques de bojos", com etiquetant i estigmatitzant a la persona, se li neguen altres possibilitats i se l'encaixona en un paper que s'acaba creient i reproduint, esdevenint-ne presonera.
Des de l'aïllament dels manicomis i les seves pràctiques deshumanitzadores de control, càstig, repressió, abandonament... que anul·len la personalitat de les persones reduint-les pràcticament a objectes, esdevé impossible que aquestes persones puguin sortir d'aquestes parets i tornar a la societat que els ha tancat.
Davant aquests fets, em pregunto: qui defineix la normalitat?, en base quins valors? Qui és el boig?
A la pel·lícula es veu com tanquen a una noia, només pel fet de fer-se un petó amb un noi i la seva mare decideix portar-la a aquest lloc perquè diu que no es pot fer càrrec d'ella.
Un cop a dins, se li talla els cabells, se la desposseeix de les seves pertinences, se la vesteix amb una espècie de saca, no se l'escolta, se la tanca en una gàbia... i per què? Quin és el seu crim per rebre aquest tracte? Qui és mereix un tracte així?, amb quina finalitat? No és per tornar-se boig?
Convertir aquest lloc de tancament forçat, de tractament inhumà en un lloc d'acollida i de trobada i creació. Introdueix una gran eina per iniciar aquest canvi: l'assemblea, que possibilita que la persona torni a recuperar la paraula i que les suposades infermeres i metges puguin tornar a veure la persona existent que ha quedat diluïda en la suposada malaltia que pateix i que li arrabassa la seva identitat.
En l'actualitat encara va molt associat la malaltia mental a perill, té un fort estigma social i tot i que el tancament sembla que ja no és forçós, s'han substituït els murs de formigó pels del diagnòstic i els medicaments, la nova mordassa química.
Per acabar, em ve molt de gust deixar-vos aquest escrit, publicat per la Caba -una casa autogestionada- , l'he copiat íntegrament, ja que em sembla molt potent tot el que expressa:
"Llegó la hora de ajustar cuentas con quienes deciden quién es normal y quién no lo es"
El colectivo L-Mental nos cuestionamos el estudio y la intervención de las disciplinas “psi” (psicología, educación, trabajo social, psiquiatría…) y su supuesta intención terapéutica.
Pensamos que el papel de las instituciones mal llamadas “de salud mental” obedece mayoritariamente al mantenimiento del “status quo” y a la patologización de las personas que lo sufren.
Nos negamos a que nos releguen al papel de controladorxs sociales y de la vida de las personas, al servicio del poder y de intereses que poco tienen que ver con lo terapéutico.
Además, experimentamos y vemos cada día cómo gran parte de los problemas humanos y del sufrimiento psíquico tienen una raíz social clara, por lo que rechazamos la “culpabilización”, “estigmatización” y “exclusión” del individuo que “necesita ayuda”. Quizá es la sociedad la que está enferma y necesita un cambio.
Creemos en desarrollar prácticas de intervención y ayuda de y para lxs de abajo, y no de y para el sistema; una psicología implicada en la lucha social.
Es por todo esto que planteamos este espacio para compartir y socializar impresiones, realidades y la ilusión de construir algo que lo haga frente y desarrolle alternativas.
http://www.lacaba.net/noticias/jornadas-sobre-contrapsicologia-y-antipsiquiatria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada